Texts Climàtics

SEMINARI-ECOSÒFIC
(Pulsar el títol per obrir document PDF) 

            

ESPERANÇA-ACTIVA
(Pulsar el títol per obrir document PDF)      

UNA ECOSOFÍA 
(Pulsar el títol per obrir document PDF)           

En la versió catalana 1.5 :

LLANÇO A LA XARXA : Aquest ECOPOLÍTIC artefacte :

(que recomano de llegir amb aquesta música de l'ARMAND AMAR, del vídeo que acompanyo.

Com una manera d'incentivar l'ECOEMOCIÓ que proposo)

https://youtu.be/upQduZCHak0

“EPÍTOM·POÈTIC·MANTRA·MANIFEST”.

Per si de cas hi ha, algun AIXALABRAT PESCADOR de lo IMPOSSIBLE…

…per tal que el pugui PILLAR, i REVERTIRLO, (en S.O.S),  :

a algun EPICENTRE FURAGITADOR.

Per IMPRIMIR en DIN4 : lletra “Bernard MT Condensed”, mida :16 o 15,5

Una proposta ECOSSÒFICA de les moltes possibles,

per  INTEGRAR GAIA a la PRÒPIA CONSCIÈNCIA :

ÉS canviar la tercera persona, per la segona :

Així : no és “LA GAIA”, sinó que : “ets TU : oh, GAIA-necessitada”.

Salut i Visionarisme : plaboixo.blogspot.com

  L’EPÍTOM-POÈTIC-MANTRA DE L'ECOEMOCIÓ (v.1.5) :

“Per a ordenar un govern el primer que cal és rectificar els noms”(Confuci)

Acord de París : ESCALFAMENT GLOBAL : IMPEDIR que a final de segle,

no sobreïxin els DOS GRAUS vers al nivell PREINDUSTRIAL : CATASTROFÍLIA NO :

Sinó : RECONVERSIÓ ECOTECNOSSÒFICA i MORAL fonamentada en la democràcia directa :

Del PROCÉS ARGUMENTARI de PIRAMIDALS FRACTALITATS micro-ASSAMBLEOLÒGIQUES :

GEST, que com a cercla integral retornant : de la base a la cúspide VA.

Mantenint l’equilibri : entre “la  LÒGICA EXCLUENT : que no admet proposicions contraries : per a les activitats pràctiques, i la LÒGICA INCLUSIVA : que manté els contraris en equilibri ALTERNAT : per a les posicions ideològiques” (A. del Rio)
Per UTOPÀTICS que puguin semblar : en EVOLUCIÓ-MUTACIÓ : PROCESSOS

re-CONSTITUENTS fer aflorar, vers HOLOÀRQUICA : una i múltiple : Unimultiarquia.

Oh, CAPITALOMUNISME de la "DISCÒRDIA CONCORDANT"! (Heràclit) :

Del “DISTINGIR : NO-SEPARANT, i del UNIR : NO-PARCIALITZANT” (Morin) :
Per la PAU d’ERA-CLIMÀTICA en la GAIA planetària : Que el constant REEQUILIBRI : de la psicològica-diversitat-PART-LLIBERTAT : no-fragmentada per l’enriquidora PRIVATITZACIÓ,

 i de la social-unitat-TOT-IGUALTAT : no-uniformada per la protectora ESTATITZACIÓ :

en "el FLUIR i la PERMANÈNCIA del riu siguin combinades"… això! (Deleuze)

Oh, HIPERCÈNTRIC-UNI-DIVERSAL-JUST-GLOBAL-LOCAL-VINCLE de la mútua no-opressió!

Oh, RECONCILIACIÓ : d'ALIANÇA i LLEIALTAT sense fi, en l’ASSERTIVITAT-no-ofensiva

i l’EMPATIA-no alienada : del CANVI CLIMÀTIC CIVILITZADOR, MODELADORA!

Que el gran divorci, entre l’UNIVERSALISME-antic : de que tot el que existeix :

són universals, i el NOMINALISME-modern : de que tot el que existeix : és particular,

quedi resolt, en ser BIFRONT i posseir el salomònic art :

de ser NOMINALISTA en la percepció i UNIVERSALISTA en la intenció.

Per una ECOPOLÍTICA integral, transversal i copulativa : de contradictorial conjunció, que sense la COHERENCIA-CONFIANÇA perdre, propietats oposades, a l’uníson pugui afirmar.

Ràpid balanceig tal, de per exemple : Fermesa i flexibilitat. Cooperació i no-docilitat.

Control i fluïdesa. Calma i combativitat. Impassibilitat i no-inhibició.

Comprensió i no-sensibleria. Desenganxament i no-indiferència.

Una HOLOCRÀCIA GLOBAL : HIPERCONECTIVA, POLiRECÍPROCA, TRANSFEDERAL, no-imperial :

Que combini : l’efectivitat i els resultats amb el tenir cura de les persones” (Ulisses).

 En “la XARXA de la vida” (Panikkar) : “L’HOLÓ TOT-PART INTER-MITJANCER : Com a TOT

: assegura la seva estabilitat, i com a PART : contribueix al conjunt”(Koestler)

La molècula conté a l’àtom, però l’àtom, conté la causa de la molècula : Reciproarquia
“Ferm em mantingui en l’eix immutable on gira l’absoluta IMpermanència”(El penjat).

Des del tot en tot : Hi vegi amb amb l’ull de RA que l’acer-diamant foradaRÀ.
Lo irremeiable celebrant, i al que no ho és : escrutant.   Copyleft : plaboixo.blogspot.com 

DESCONSTRUCCIONS EPITÒMIQUES D'IDEOLOGIA ECOSÓFICA

(versió 1.0) per Plaboixo.blogspot.com

SALUT I ESTIMADA GAIA, EN “L’OSTARA" O EQUINOCCI DE LA PRIMAVERA DEL 2016.03.20.
DIA I NIT SÓN IGUALS. EL DÉU I LA DEESSA REGNEN JUNTS.
Recordar : que la metàfora del Desconstruir implica : gairebé híbrid quirúrgic empelt, o potser simbiòtic sapròfit.
Tant com Epítom, és síntesi d'intent pedagògic que evita la caricatura o la traïció i vol el bonsai.
Avisar també, que la present entrada és "sobre-epitomització" temàtica d'altres escrits.
PREAMBUL : "EN COMPTES DE VERITAT : CONVICCIÓ" (Buda). "No vegi al món com una cosa externa" (Maharshi)
L'acord de París, prenent com a mesura al nivell preindustrial,

pretén impedir, que l'augment de la temperatura a final de segle, sigui molt per sota dels dos graus.

Altrament, sense voler ser catastrofista, els efectes no són desitjables.

ECOSOFIA : "EL CANVI CLIMÀTIC HO CANVIA TOT" (Noemí Klein)
"Allà on creix el perill, creix també el que salva" (Hölderling) "Dolçor i utilitat integrades" (Horaci)
"Ecosofia significa amor per la llar planetària. És integrar Gaia-Mare-Terra a la pròpia consciència.
Un reubicar el sentit de l'autèntic plaer, apareixent així l’ésser ecològic :

L’ECOPERSONA, la que estima a la futura humanitat" (Plaboixó)
"Perill evolutiu : oblidem les fórmules de creixement il·limitat…
Accelerem la construcció intel·lectual per a la refundació de l'espècie" (Audal Carbonell)
"Les revolucions sense canvi cognitiu no funcionen" (R.A. Presmanes)
"La perversió és la raó tècnic-estratègica, que tendeix a l'eficàcia, l'èxit i al profit, en lloc de la raó concebuda,
com obertura a tots els factors de la realitat" (Pablo Martinez)". L'ECOFEMINISME guarint a la terra" (Ruether)
"Responsabilitat climàtica mai atribuïda a cap generació precedent" (G. Kerber)
 "Fer mal a la biosfera que forma part de la meva individualitat compositiva, és un tipus de suïcidi intern,
ja que la identitat de la consciència, en ser-ho de la totalitat : és consciència còsmica" (Ken Wilber)
"La terra no pertany a la persona, és la persona que pertany a la terra" (Cap indi de Seattle).
"L'expansió tecnoesfèrica és igual a la contracció biosfèrica" ​​(Félix Guattari)
"En la dissociació persona-natura, implícita en la dualitat subjecte-objecte, la naturalesa a mer objecte queda reduïda :
com quelcom a ser explotat, consumit i en rebuig convertit" (F. Guattari)
"Dominació de la raó instrumental, que educa per generar valor i mercantilització" (Félix Guattari)
"Oh, ésser humà, àngel de la guarda de la terra!" (Leonardo Boff)

ECOSOFIA PRÀCTICA "La gran via, no té portes, milers de camins desemboquen a ella" (Proverbi Zen)
A la recerca d'un model on diferents ideologies treballin conjuntament...
PANTEISME : Immanència és l'ens intrínsec d'un cos :
"Allò no causat, és causa immanent que no va més enllà de tot el que existeix" (Espinoza)
"En no-dual simultaneïtat de distinció-no-distinció, pensar que l'esperit és superior a la matèria o viceversa,
 és dhàrmica tragèdia, superior, és andrògina conjunció" (Plaboixó)
"Consum energètic no-proporcional al benestar : A la tecnologia no renunciant,
però adaptant-la a la vida i no al contrari : L’ECOTÈCNIA superant a la tecnocràcia"(Plaboixó).
"Era ecològica, successora de la tecnològica. Ètica del decreixement : Practicitat-sensibilitat en equilibri :
ECOPOLITICA ambiental contra la cultura de la immediata satisfacció :

Qualitat de vida en lloc de nivell més alt de vida"(Arne Naess)
"Viure millor amb menys : Simplicitat voluntària" (Bess Bom). "Reinventar, com a antídot a la informació mass-mediàtica

: Individus que siguin solidaris i alhora, cada vegada més diferents" (Félix Guattari)
"Ecossòfia : ECOLOGIA PROFUNDA. Univers com a xarxa de relacions :

Interdependència de la teoria dels sistemes"(Frijof Capra)
"Superem ja, les dues patologies cognitives : La de compartimentar sabers i l'occidental-centrisme,
que coneix per disjunció-reducció (simplificació), superem-ho,
pel bon paradigma de conèixer per distinció-conjunció" (Edgar Morin)
"La planetització incrementa exponencialment la consciència de noves síntesis
i cosmovisions que condueixen a la TRANSHUMANITAT" (Audal Carbonell)
"La subjectivitat en estat naixent i lo social en estat mutant" (Félix Guattari)
"La individualitat col·lectiva és l'antítesi de l'individualisme" (A.C.) : és UNI-DIVERSAL.
"Dur a primer pla els deures relatius a la supervivència de la humanitat" (Jans Jonas)
"Era del coneixement intensiu, dels proletaris transformats en COGNITARIS" (Alvin Toffler)
"Si cada persona a la xarxa, coneix a 100 persones, qualsevol missatge es pot difondre a 10.000 més" (D. Watts)

NO VIOLÈNCIA "De força i flexibilitat : constant balanceig" (I Ching)
"Justícia : acord d'uns als altres per no agredir-se" (Epicuri).

"Oh indivisible humanitat, per les seves diferències no-violentada!
Oh, no-violència, essència de la vida : Interès metafísic en si mateix. La veritat és la fi i l'amor el camí!" (Gandhi)
"L'altruisme és el valor de la felicitat : De futura humanitat, amor, és no-violència, ni aparent ni fingida :
Camp relliscós és el del Cèsar i el seu inconfessable segell : Si no et domino abans, acabaràs fent-ho tu" (Plaboixó)
"L’autoajudar en equilibri, amb l’ajudar sense dominar :
molt ambigües fines línies són, també entre l'ajuda adjacent i la genèrica "(Plaboixó)
 "Harmònica distància justa entre atracció i pròpia òrbita" (Alonso del Rio).

"M’interesso per l'altre però deixant-lo ser" (R. Alvira)

"Si dono més del que prenc, la vida flueix i no sóc un paràsit succionant" ( A. del Rio)
 "És en la salutació maia del : jo sóc un altre tu, que respon : tu ets un altre jo,

i que s'interioritza en el : jo sóc tu i tu ets jo,
on la legitimitat de l'equilibri ECOÉTIC i lingüístic és justificada "(Plaboixó)
"Doni, esperant rebre per altra banda, però en impecable no violència expressi justa reciprocitat.
Donar en la mesura que es rep, és contracte social, dret i deure conjuntats. Rebre en la mesura que es dóna,

és amor-providència : Fàcil és predicar la pietat, però terrible és l'autoengany de l’OMBRA :

tant en la debilitat de la unitat : del pensar-dir-fer" (Plaboixó),

"com en la degeneració-corrupció del ser i el no ser que s'engendren mútuament,

per això el savi, evitant falsa presumpció,

és recte, però ni-taxatiu ni-apel·latiu" (Lao Tse), ni-cínic ni-culpabilitzador.

Que el PODER tempta i perverteix, és la CONSCIÈNCIA PREVENTIVA  en si.

"Lo culturalment arrelat, la diversitat cultural

i l’INTERCULTURAL DIÀLEG d'integrar el dissens en el consens" (Bhikko Parekk).

NO-VIOLÈNCIA (d'arrel jainista) SEGONS CHAKRAVARTHI RAM-PRASAD :
No-violència : referida al tipus de violència no-física, psicosocial o mental, que a l'aire està.
Liberalisme occidental : on la recerca de l'afinitat és l'assimilació de l'altre.
Vulnerabilitat és el valor de la no-violència, però, el tancar-se, és sofriment més gran.
Violència en l'altre, és imposar la meva identitat, però també, por a que l'altre em superi.
Eliminada la condició violenta de la separació (el no ignorar), el jo i l'altre, a influenciar-se mútuament estan.
Encara que amb la pròpia reconciliant-la, comprengui, que l'afinitat, és donar sentit a la integritat de l'altre.
La simultània existència d'esquemes de vida, tant com l'absència d'universals més profunds acabi acceptant...
L'altre és coetani, però no assimilable, és diferent però no aliè... Per auto-conquistar-me, em val!
Cercar similitud o coincidència de valor o identitat, pot arribar a ser :

principi subtil d'homogeneïtzació, de superar a l'altre : violència.
Oh, Enteniment no-violent, les diferències dels mutus esquemes preservant!
Oh, Uni-diversalisme, de la dialèctica de l’homogeni-divers estabilitzat!

ECOPOLÍTICA (Plaboixó) "No sóc utilitarista perquè el que valoro és a GAIA que em sosté" (Lao Tse)
"Capitalisme mundial integrat : Economia del màxim benefici, que posa en el mateix pla :
Béns materials, culturals i naturals" (Félix Guattari). Diner que es produeix a si mateix i no suporta cap límit,
com si fos l'anvers d'un khemer roig, incapaç de pitagòrica i dinàmica proporcionalitat final.
"Foscos temps, en què la rendibilitat del capital és major al creixement econòmic" (Piketty)
La llibertat i la igualtat mútuament perjudicades...

Vencem, l'enveja-ressentiment dels de baix i la por-falsedat dels de dalt!

Preguem, per la perpètua dialèctica del hiper-fràgil equilibri : ESTATITZACIÓ-PRIVATITZACIÓ :
Estat protegeix i iniciativa privada enriqueix : extrems, susceptibles per sempre de ser mútuament oprimits :
Segrestats per l'interès i les ànsies de poder. Bé propi i comú integrats : HIPERCENTRE!
...anant descompensats, són despòtics. Oh, era cognitiva-planetària : de l’equànime regulació,
d'universitats transparents, del contracte social cristal·lí i del copyleft i el copyright en l’exacte dinàmic quiasme!

HOLACRÀCIA (Plaboixó) "Per ordenar el govern, el primer és rectificar els noms"(Confuci)
"HOLÓ : Totalitat-part, d'una altra totalitat-part i solament existeixen tots-parts sense fi” (K.Wilber).

La molècula conté l'àtom, però l'àtom, conté la causa de la molècula.

El sentit de la unitat i el sentit de la diversitat, conjuntats, determinen l'equilibri UNI-DIVERSAL o UNI-MÚLTIC :
Holisme integrador dels extrems, són les recíproques oscil·lacions del psicosocial-dicotòmic PÈNDUL, entre :
La psicològica-diversitat-PART-LLIBERTAT i la social-unitat-TOT-IGUALTAT. L’art, es fer anar el pèndul més ràpid.
Consciència internacional del just GLOBAL-LOCAL vincle, en aliança i lleialtat de mútua no-opressió.
El tot no és superior sinó fractal, ja que genèrica o simbòlicament, sense la part el tot no existiria"
Holocràcia, com l'art de la justa retribució entre la part i el tot, entre l’horitzontal i lo vertical :
on cap d'aquests dos extrems es sobreactuï, ni sigui alienat, sinó transversalitzat.
La pau social del reequilibri unitat-diversitat, clama : Per una diversitat NO-FRAGMENTADA i una unitat NO-UNIFORMADA.
Pau psicològica i fraternitat assolida, en el constant i dinàmic polar EQUILIBRI LLIBERTAT-IGUALTAT.
O l’ASSERTIVITAT, de l'afirmar-se sense oprimir, o l'EMPATIA, del comprendre sense alienar-se.
Cosa que implica : "La democràcia deliberativa que designa, un model normatiu o ideal regulatiu,
on la moral no es fonamenta en la persona, sinó en el procés argumentari "(Jünger Habermas)
Sinònim d'ÈTICA ARGUMENTÀRIA, participativa, comunicativa, dialògica, sociocràtica, inclusiva o isagògica.
En un aflorament de Processos Constituents en constant evolució-mutació,

el camí cap al CAPITALOMUNISME que ve, obert està.

UNA ASSAMBLEOLOGIA : de moral mai imposada, ni subtil ni obertament, suggerida... espontàniament assumida...
 (Plaboixó). En protocol recitatiu, en començar la reunió, l’holó assembleari diria :
"En la unió i no en la unanimitat, en la discrepància que aprofundeix,

correctora de prejudicis, no tímidament m’expressaré,
sense anar-me'n per les branques, obeint al moderador, defensor de la mútua llibertat. En veraç diàleg, de cor a cor
i no de paraula a paraula, integraré l'acceptat, tot esperant que aparegui la personalitat col·lectiva.

Sense haver ocultat problemes ni disjuncions,

calibrarem si hem equilibrat l'interès particular amb l'interès comú" (LL.M. Xirinacs)
I això : en una estratificació de mini-assemblees (de màxim 9 persones), monitoritzades i disposades :

en retroalimentació piramidal que vagi de la base a la cúspide i viceversa.

Una jerarquia tot-part, recíproca i retributiva, de mútua coexistència, lliure de la significació superior-inferior,
 dominador-dominat. On la diferència dels dissidents, no és reprimida, en nom del sentit d'una falsa unitat restringida.

Perquè tanta pressa? si al final s’acaba caminat fent cercles. Resiliència, autodomini.

"Meta, em comptes d’aconseguiment" (Bruce Lee)
Per haver-se-la redactat en la seva síntesi, el monitor-moderador itinerant, és el que aporta la informació a compartir,
Sinó, és una altra cosa... barra de bar. És aquí, on la DEMOCRÀCIA PROFUNDA és conformada :
La de totes les veus presents escoltar, i no les dels més nombrosos o que més ardor posseeixin...

Oh, ACTIVISTA CLIMÀTIC ... Oh, MOVIMENTS DE TRANSICIÓ... a les vostres mans estic!
En impertorbable i joiosa resiliència, entre l'assertivitat i l'empatia, l’esmunyedís dinàmic hiper·centre retrobi!
En l’OMNITOPIA ... SALUT i GAIA·NECESSITADA ... petreus-lunae            OSTARA : 2016.03.20              

Copyleft : on l’autor agraeix anomenar l’origen de l’EPITOMITZACIÓ : Plaboixo.blogspot.com.es

 

 

-------------------------------------------------------------------------------------------------------

POEMA-MANIFEST : EXCÈNTRIC-CONCÈNTRIC :

UNIMULTICRÀTIC, ECOSÒFIC I NOVIOLENT

 (Versió 4.5)  Plaboixo.blogspot.com.es

“Per a la civilització occidental el progrés és el fi en si. Per a mi, ho és la transparència” (Wittgenstein) 

Ecosofia : “És integrant el medi ambient a la pròpia consciència que apareix el ser ecosòfic”(Alex Escamilla)

Política des-antropocèntrica : “La terra no pertany a la persona, és la persona que pertany a la terra”(Cap indi de Seattle)

Guardant-me de voler alliçonar a ningú, aquí expresso la meva subjectivitat amb pretensions d’objectivitat : Poètica puerilitat!

 “Les coses són objectes degut al subjecte i la ment ho és degut a les coses” (Shin Jin Mei)

“Tota veritat és una semi-veritat” (Kibalió)

ENTRADA :

En base a l’ecologicidi, el canvi climàtic i el càlcul col·lapssista.

El que jo voldria, per utòpic que sembli, és una confederació de nacions bastant més enllà de l’ONU.

És la independència de més petites nacions, que enriqueix la diversitat internacional envers la diferència integrada en col·laboració.

No és contradicció que major autonomia mesurada en el punt mig es l’ideal,

doncs la teoria de la bona globalitat és no deixar des-assistida ni oprimida a cap part.

 Si tens poder, en una mesura o altre, t’hi enganxes. Aquesta és la humana dissort.

L’única, ningú se n’escapa. Ni que sigui en l’auto-engany. Oh precària fragilitat i vana acció!

La pregunta és : vull el poder per a mi o bé pels altres, o en certa harmonia?

Qui sóc per dir quelcom, sinó em nego a mi mateix? I qui pot fer-ho sinó jo?

No em deixi subjugar per a qui s’auto-afirma sense raó.

Impossible calma que assumeix la pèrdua i que no s'enganxa al guany.

Però si he de perdre l’equànime-centre-no-violent, no afirmi la meva.

Necessària calma que assumeix la pèrdua o l’irremeiable, i que no s'enganxa al guany o a la comoditat.

Centrament de l'impertèrrit-no-inhibit, tendre-ferm, cooperant-no-dòcil, comprensiu-no-sensibler...

L’ètica no-moralista, busca alhora, rectitud i flexibilitat o no-taxativitat. L’ètica no-impositiva.

La qüestió seria conservar la torre de Babel com un pas antic de la humana evolució .

“No existeix ésser en la terra que no estigui prenent quelcom a la vida i donant-li quelcom simultàniament.

El punt és, quant prens i quant dones en els teus diferents nivells de relació : ta família, ta comunitat, ta societat, ta planeta”(A.del Río)

INTRODUCCIÓ

“Estan els que volen millorar a les persones i els que consideren que això,

 solament pot fer-se, millorant primer les seves condicions de vida.

Però sabem que una cosa no és possible sense l’altre, i no sabem per on començar” (André Gide)

Es consumeix cultura superficial degut a dues raons bàsiques :

Una és, que tota profunditat determina cert esforç i dedicació, però la tecnocràcia dona poc temps.

L’altre, és que el sistema, fa de la cultura màrqueting, cosa que determina un buidament de continguts.

El problema de les universitats, no és l’endogàmia o les taxes, que també, sinó que perquè el coneixement sigui moneda de canvi,

d’alguna manera, se l’ha de dificultar pedagògicament, cosa que representa una mena de perversió subtil i consuetudinària.

Perquè la qüestió, és que poder i coneixement han de ser necessàriament sinònims.

PREÀMBUL DE L’EDGAR MORIN

“La gran Via no té portes. Mils de camins desemboquen en ella” (Proverbi Zen)

“El món occidentalitzat pateix dos tipus de carències cognitives :

La ceguesa pròpia d’un coneixement, que al compartimentar els sabers,

desintegra els problemes fonamentals i globals que exigeixen un coneixement interdisciplinari.

I l’occidental-centrisme, que ens col·loca en el tro de la racionalitat i ens dona la il·lusió de posseir allò universal.

Per tant, no es solament la nostre ignorància, també és el nostre coneixement el que ens cega.

Epistemològicament es tracta de substituir el paradigma que imposa conèixer per disjunció, (que separa el que no està separat)

i reducció, (que redueix a simple el que és complex) per un paradigma que determini conèixer per distinció i conjunció”.

 SEGUEIX EN MORIN :

“El Planeta-Pàtria s’ocuparia de salvaguardar indissolublement la unitat/diversitat humana.

El tresor de la unitat humana és la diversitat humana i viceversa.

Una política de la humanitat implicaria superar la idea del desenvolupament, i rebutjar la idea del subdesenvolupament.

El desenvolupament presenta el model occidental com arquetip universal per a tot el planeta.

Es el motor d’una occidentalització frenètica, que no aporta a la resta de la humanitat el que té de positiu

(drets humans, llibertats, democràcia) sinó que comporta inevitablement els seus vicis.

Una política de la humanitat hauria de desterrar a segon pla l’hegemonia del lucre,

la reducció de la política a l’economia i del coneixement al càlcul (que ignora la multi-dimensió de l’existència  humana)

O el domini de la racionalització  (que aparta tot el que no cap en la seva lògica tancada) sobre la racionalitat oberta.

Per elaborar les vies que han de convergir en la Via, és necessari, alhora,

globalitzar i des-globalitzar, créixer i decréixer, desenvolupar i involucionar, conservar i transformar.

Una política de la humanitat, enlloc d’una formula estàndard, abastaria els diferents problemes que es plantegen en totes les regions del món.

Tractant de combinar els creixement necessaris amb els decreixements menys vitals”.

ALGUNES FRASES ADIENTS

 “Els límits del llenguatge són els límits del meu món” (Wittgenstein).

“Transformació de l’estatus-quo en “fluxus-quo”, harmonia nova i mai perfecte” (Panikkar).

“El rostre del meu congènere em convoca a respondre”(Levinas).

“El totalitarisme demostra que és el que passa quan algú diu posseir la veritat absoluta” (E.Lostao).

 “Si una paraula perquè corri, se l’ha d’empènyer, mala paraula. La paraula bona, és la que corre sola i la gent sa la fa seva” (Xirinacs).

“És molt noble que una injustícia fereixi, però que no sigui obstacle per la unitat” (A. del Rio).

“La naturalesa tendeix a l’oposat, i és d’aquest i no de l’idèntic, d’on obté l’acord” (Heràclit).

“Transcendir el principi de no-contradicció i comprendre la coincidència dels oposats” (N. de Cusa).

“El bé no es pot imposar, solament els malvats imposen el mal” (A. del Rio)

“El coneixement té dos ales, l’opinió tan sols una” (Rumi).

“Mantingui igualada la mesura i obtindré la igualtat” (Lalleshwari).

“No puc trepitjar el moviment del riu dues vegades” (Heràclit)

“La llei combina el fluir de les aigües amb la permanència del riu” (Deleuze).

“Pot una terra finita suportar un projecta infinit?” (Leonardo Boff)

 “Contents sempre, satisfets mai” (Panikkar).

“On creix el perill també creix allò que salva” (Hörderlin)

 “Democràcia participativa articulada amb democràcia representativa, com a termes complementaris i no antagònics” (E. Dussel).

EL POEMA UNIMULTICRÀTIC :

“L’Unumultum de la unitat d’allò plural que imita la llei còsmica” (Pitàgoras)

L’EQUILIBRI UNIDIVERSAL

Al sentit de la unitat i al sentit de la diversitat, conjuntats, els anomeno l’equilibri Uni-Diversal, o Unimulticràtic o l’holisme englobador dels extrems.

Podria semblar plausible establir una parella de contraris i relacionar els d’unitat-diversitat amb els de d’igualtat-llibertat.

Tant com amb allò social i allò psicològic, així, com amb el tot i la part.

Sabent el dicotòmic, abstrús art de les oscil·lacions :

Entre allò psicològic-diversitat-part-llibertat i allò social-unitat-tot-igualtat, aquesta paritat no s’oprimiria mútuament. 

Aquesta consciència, hauria de permetre entrar en l’aliança i lleialtat a les nacions, en un just i recíproc vincle entre allò global i allò local.

Una confederació planetària des-imperialitzada i governada, per mor de la pruïja del canvi climàtic, en mútua respectuosa igualtat-llibertat.

Però aquest esquema, funciona igualment entre les parts, i és també, inter-local, o també, inter-individual.

La clara consciencia en l’equilibri llibertat-igualtat, podria evitar l’excés o el defecte d’un del seus extrems.

I potser determinaria el car coneixement del no dominar, ni ser dominat, no oprimir, ni ser oprimit.

I és tant, en la identitat personal com nacional o internacional, que està en joc, no sentir-se superior ni inferior, sinó en l’autoestima al seu punt mig.

És un buscar, la compensació de les tendències antagòniques en l’equilibri del donar-rebre, que torna exactament allò que s’ha rebut :

Alleujaria per exemple, al no-remunerar o des-mesurar, els drets d’autor o de les patents,

l’espionatge industrial, l'obsolescència programada o el sorollisme informatiu.

O capacitat per empescar-se-les, en un contracte social, cercador de la reducció de la jornada laboral,

que més que per l'oci, fos per l'activisme social, cultural i filosòfic. O tenir temps, per ajudar a fer els deures, clau de l’èxit escolar.

Si no hi ha, un sincrònic balanceig entre polaritats de valors oposats, tals com severitat-pietat, la personalitat o la globalitat es fragmenta.

Amb la força combinada amb la calma, en el reequilibri emoció-raó o sensitivitat-intel·lecció. Tenint principis i alhora sent flexibles.

Controlant, però no reprimint, les parts, han de ser tan respectades com el tot, i viceversa.

Distingint, però alhora unint, tenint  clar, que els processos es basen en el diferenciar-igualar,

trobant així, la consciencia del punt mig entre contraris :

Ja sigui l’amor-odi, la comoditat-incomoditat o qualsevol altre, en aquest vaivé,

apareix un punt de vista més contemporitzador, e integrador de las dualitats.

Obviant, la violència dissuasiva de les armes, llavors, no és tan necessària la manipulació o la força.

El paradigma Unidiversal, de tan evident, és utòpic, al ser integral, és un dogma anti-dogmàtic. Alliberador de principis rígids e immutables!

Al ser tan abstracte, permet l’anivellament d’un constant segment d’ajustament pragmàtic, que sembla interessant perquè és dèbil :

Però que evita anar a la deriva, a mercè de les inconsistències antagòniques, necessàries,

però clarament, en excés, enrocades en els seus dogmes.

En definitiva, l’unimulticràcia tracta, de l’art, de la justa i recíproca retribució bidireccional entre la part i el tot, entre allò horitzontal i allò vertical :

On cap d’aquests dos extrems, es sobreactuï, ni sigui alienat. Apropar les distàncies entre els pols és diagonalitzar : transversalitat.

Encara que la part, esta en el tot, i que aparentment, el tot no esta en la part,

el tot, no es superior, sinó recíproc o fractal, ja que el tot sense la part no existiria.

La unimulticràcia seria doncs, una jerarquia de mútua co-existència, lliure de la significació superior-inferior.

CONCÒRDIA POLÍTICA

Reciprocitat fractal : En la mesura que la majoria de les parts es reflectissin en el tot, en aquesta participació, el tot faria justícia a la part.

Sobre el paper, es pot argumentar, que la iniciativa privada, principi de la llibertat, és enriquidora, i que l’estat públic, principi de la igualtat, protegeix.

Sabent el fàcil que és, (a banda del tipus legislatiu, el nepotisme, el frau o la corrupció), la perversió mútua o particular d’aquest dos valors.

I pressuposant, el grau d’independència necessari dels tres poders, qui vigilés la corrupció, hauria de ser, l’agilitació constant d’un quart poder.

Una mena d’assumptes interns, un òrgan independent, liderat i regenerat constantment per una societat civil i uns mitjans de comunicació oberts.

La democràcia representativa, ha de veure’s interpolada per el marge d’operativitat  que permeti la democràcia participativa o assembleària.

Una societat civil alerta, propositiva, fiscalitzadora, responsable, conscient i subsidiària.

On la cultura fos a l’abast de tothom, doncs aquí està la clau : en una autèntica obertura cultural i educativa.

Però això, és peix que es mossega la cua, perquè a una societat involucrada li cal temps i cultura, però a aquests, li calen societat involucrada.

Així doncs, l’estat vigila a la iniciativa privada, la societat civil vigila a l’estat.

I la societat civil s’ha de vigilar a si mateixa en la unitat-diferència de l’àgora.

Enrique Dussel ens exhorta a :

“Articular la Democràcia Participativa amb la Representativa, d’una manera mai imaginada,

ni pel regim lliberal, ni pensada d’una manera factible per l’anarquisme.

Toca el punt àlgid del problema, en veure la Participació versus Representació com a termes no-contradictoris.

Una plena democràcia participativa, mai s’institucionalitza de manera efectiva, degut a estar monopolitzada per les posicions extremes,

determinades, per la  provada impossibilitat fàctica de la democràcia directe i l’assemblea permanent.

En el seu extrem, la democràcia unilateral representativa lliberal, culmina en fetitxisme mono-polític de partits polítics corromputs.

La Representació, s’institucionalitza com a delegació i té la funció de la realització de continguts.

La Participació s’exerceix en acte, no necessita el partit (encara que no el nega), ja que és el moviment en mediació crítica.

És propositiva (dona a conèixer i exigeix el compliment de necessitats o demandes).

És fiscalitzadora (vigila com un panòptic, castiga o reconeix i premia mèrits).

La Democràcia participativa, hauria de tenir prioritat sobre la delegació del poder o Democràcia Representativa”.

Però, més enllà dels interessos de classe, una visió política integral, hauria de tenir clara consciència :

De la difícil i mútua neutralització, entre la sobreprotecció estatal  i la sobre-iniciativa privada, perquè tant perillós és un cas com l’altre.

Doncs tan greu, és la la manca d’incentius per la superació personal, com la desigualtat.

Tan dur, referit es clar, als efectes pràctics o finals que comporta, és que et treguin el pa, com que no et premiïn suficient el plus del propi esforç.

Dic això, per indicar el mutu i constant arribisme entre classes socials.

Tant la quimera igualitària, com la lliberal, i malgrat ser una mica simplista, pot implicar, o bé, ràbia i enveja dels de a baix, o por i falsedat dels de dalt.

Aquest desencontre, en el seu paroxisme cristal·litzat, esdevé en un govern segrestat per la Nomenklatura o bé pels Poders fàctics.

A no ser, que es tingui clara consciencia d’això, el problema humà, és que el pèndul, tendeix a actuar en excés en un extrem o l’altre.

La solució seria, una impecable, casi pitagòrica, fiscalitat progressiva, absolutament proporcionada i casuísticament contextualitzada.

Seria, tot i sabent qui ha guanyat la guerra freda, fundar un “liberalisme-igualitarista”, un autèntic híbrid de les dues bandes del mur de Berlín.

Però la tendència ara és, que el liberalisme en el seu excés des-regulatiu a la pròpia conveniència, o transgressor de la regulació,

simuladament o no, s’infiltra arreu, convertint-se en desigualtat de molts i llibertat de pocs.

El símptoma està, en què existeix ultradreta i ultraesquerra, però no ultra-centre. Això seria política-poètica-reconciliadora.

Un símptoma és la llei electoral actual, que és una proporcionalitat, que amb l’excusa de la governabilitat,

ofega als partits minoritaris o emergents, és una qüestió de sensibilitat matemàtica.

En tot cas, el tracta preferencial, s’hauria d’atorgar a la minoria, ja que és la teòrica majoria la qui detecta els mitjans de persuasió.

Apart de que les 85 persones més riques del món, tinguin una fortuna equivalent a la meitat de la població més pobra del planeta (Intermón Oxfam).

L’informe de “Crèdit Suisse” del 2013, preveu que 31 milions de milionaris en seran al 2018, 47.

A Espanya, en el període 2012-13 van augmentar un 13,2%.

Per tant, per tal d’establir fre als paradisos fiscals, la qüestió prioritària, per impossible que sembli, és el grau d’intensificació confederativa de l’ONU.

Suposant una pretesa integritat : tan problema es la sobre-protecció com la poca-protecció.

Si no es fa així, és quimèric pretendre evitar les migracions del capital en la proporció del seu gravamen.

Ficar tanques al camp, solament ho pot fer un concert de les nacions no imperialitzat per cap de les seves parts : La bona globalitat.

Per altre banda, caldria saber incentivar la solidaritat o el cooperativisme privat, esbrinant la vertadera necessitat perquè no  s’hi repengi ningú.

O el perill, del subsidi assistencial mal atorgat, tan perillós com el seu atorgament en comptagotes.

L’aprenentatge però, és la sostenibilitat, desenvolupar, tan polítiques de llarg termini, com polítiques globals :

Que no estiguin subjectes a la immediatesa conjuntural dels períodes electorals, alimentats per la desinformació i la partitocràcia.

Diu en Morin : “Al considerar les relacions helicoïdals entre el global i el local, hauria de basar-se en un una concepció trinitària d’allò humà :

(individu-societat-espècie), i en una concepció complexa de l’individu (sapiens/demens, faber/mythologicus, economicus/ludens)

Hauria de ser capaç de pensar la Era Planetària i preparar la Via de la salvació comú.

Hauria de pensar permanent i simultàniament els nivells planetari, continental, nacional i local.

El problema de la nostre civilització es d’una complexitat extrema, perquè posseeix alhora,

de forma complementaria, unes característiques excepcionalment positives i excepcionalment negatives.

El probable es la desintegració. L’improbable, encara que possible, és la metamorfosi”.

IDENTITAT NACIONAL (o internacional)

Tal com jo ho veig, el factor primari per tenir identitat és la llengua, el secundari la cultura i tal vegada el terciari, la historia.

La qüestió de la dialectalització seria l’autèntic tema o cavall de batalla en el grau identitari o autònom.

Inclús un poble amb llengua, però sense historia, hauria de tenir dret a l’autodeterminació,

ja que és el que produeix, una específica concepció viva de la realitat.

Per tant, una proposta que pot semblar excèntrica o estrambòtica, però que al meu parer és cabdal per al nostre futur és :

L’elaboració d’un diccionari de sinònims, provinent del buidatge del diccionari de totes les veus catalanes : l’Alcover-Moll.

Com la regeneració de la llengua, la identitat no té final, és com el sentit intern d’una persona : és per al qui se’l treballa.

Així doncs, la cultura en sentit ampli, és el que crea identitat, però, això sí : obrint-la ensems en un vaivé amb la globalitat.

I és molt més productiu, usar un imparcial i equànime sentit crític, que sospesi allò singular i allò genèric, que conrear capelletes d’amics.

Al mateix temps però, que el nostre tarannà de gent creativa i independent, no minvi el sentit de fer pinya, però una, en que cada pinyó sigui ell.

Doncs políticament, la gràcia està, en trobar l’adequada equidistància entre la unitat no-uniforme i la diversitat no-fragmentada.

Ocupar deslleialment per acaparament, l’espai de la propagació de les idees, és soterrada imposició.

Imposar és violència, per subtils que siguin les formes d’imposar.

Envers a la independència o con-federació, el que està vertaderament en joc, és distingir la violència, de la no-violència activa, no la passiva.

El que es vol, ha de ser pacíficament, per més que es dilati sa consecució.

I és fàcil desviar-se, a Xirinacs, tot i sa impecable trajectòria, li va passar.

La força de la veritat movible s’ha d’obrir pas per si mateixa.

És summament des-confederal i descoratjador, no crear, ni creure, en l’acord del mutu respecte just.

L’aliança de la mútua equidistància justa, en un món cada cop més necessàriament globalitzat,

està a les mans, de la polleguera entre el tancament i l’obertura dels estats.

La proposta de la independència és tan sols un “tour de force”. El repte i la recerca és la de l’igual a igual, ni xoc de trens, ni via morta.

Emprant un llenguatge metafòric, és superar, d’una vegada, l’instint traumàtic de la reconquesta, o ardor iniciàtic o síndrome de don Pelayo.

Seguin aquest mateix tipus deductiu, no oblidar, que Cantàbria no va ser pràcticament mai envaïda.

I que Barcelona va ser alliberada quasi 90 anys després, i encara pels francs.

També agrair, l’aportació de la llengua castellana, que malgrat tot, té un sentit de contrapunt i maduresa en el procés auto-identitari.

S’hauria de ser conscient que entre el concepte de federació i el confederació, hi han de poder cabre molts tipus de termes mitjos.

Però el repte per aquesta via, es de que es compleixin vertaderament el pactes. Doncs el paper mullat es l’autèntica violència.

En referència a l’exquisida impecabilitat de que els mitjans han de ser tan sublims com la finalitat,

no puc estar conforme en molts mètodes de pressió.

Assumir que l’autèntic sentit és la purificació del grau no-violent, i que potser, 

és el llenguatge mal afinat, que porta sempre a les derives maldestres.

“Sàpiga l’esperit femení, que en el rebre, transforma allò que accepte”(Panikkar)

“En comptes de xocar, accedeixi a la causa o font contraria” (Xirinacs). “En comptes de resistir-m’hi, m’integri al conjunt modificant-lo” (Xirinacs).

Tot  ficant-se, a la pell de brau de l’altra part en conflicte, sense caure en el síndrome d'Estocolm, allò contrari a d’esdevenir en complementari.

Entre no-violència e independència : sempre no-violència, i diàleg, per esgotador que sigui, per anys que passin.

Solament fe faedora. Resiliència davant la iniquitat. I respecte a les generacions per venir. Coherència entre els mitjans i la finalitat.

Sent molt considerat i sensible amb el castellà-parlant, saber-t’hi veure el mirall on s’inverteixen el termes de la pròpia situació.

De fet, és en funció de la constant observació del respecte o garantia integradora envers aquest col·lectiu, on està l’èxit de l’intent.

Tampoc no es parla, dels percentatge necessari en la consulta, per considerar quelcom tan transcendental com la secessió.

El procés i sa gràcia, és la comunicació en si mateixa. L’autèntic bé cultural.

Potser, el transfons simbòlic de la recerca identitària, estaria en trobar un conscient-equilibrat punt,

en distribuir l’energia en procurar, per la pròpia família, el propi territori i la humana família planetària.

IDEALS (però sense caure en la frustració)

Diu l’Edgar Morin : “La oportunitat augmenta amb el risc”

“La continuació de la historia, és a dir, de les guerres entre els estats que disposen d’armes d’aniquilació, condueix a la destrucció de la humanitat.

Per això es planteja la necessitat de la metamorfosi de les societats històriques,

en una societat-món, que englobaria els estats-nació sense suprimir-los.

La noció de Metamorfosi es més rica que la de la revolució. Té la mateixa radicalitat innovadora,

però la combina amb la conservació (de la vida, del les cultures, del llegat del pensament i coneixement de la humanitat)”.

L’armament, absorbeix els recursos humans que sobrarien per resoldre les carències que origina la violència.

L’arrel del progrés tecnòlatra, apart del mecanicisme positivista,

està en la necessitat de crear una tecnologia de guerra més avançada que la del veí.

La sort és, que Internet , la ciència pura, etc, són subproducte colateral i compensatori d’aquesta dissort.

Seria absurd no contemplar, la part positiva de la tecnocràcia amb la qual fonamentar una nova política ECO-tecnològica.

Primigèniament l’escalada tecnocràtica, és la supervivència demogràfica. Irònic és, que la tecno-opressió fa abaixar l’índex de natalitat.

És oportunitat única, convertir-se en exponent de poble lliure, i esdevenir model planetari d’indefensió simbòlica.

És hora, que un país sense exèrcit, sigui respectat en la seva identitat i romangui lliure. No és una posició inconscient, sinó militant.

Apostar per la vulnerabilitat radical, necessàriament ha de produir vertigen i sensació d’irresponsabilitat o innocència.

És inútil pensar en un exercit petit, sinó està incardinat en un context de defensa més ampli.

La qüestió és saber, si tenir exercit o no, significa estar més a la mercè, de les contingències de les estructures de defensa-ofensa del voltant.

Però la fe està, en que la necessària Alter-globalitat o confederació planetària, sigui més sofisticada que les armes.

Que de fet, una confederació europea, més equilibrada en la retribució part-tot, com embrió de mútua no-agressió, n’hauria de ser el símbol.

I tot, per la confiança, en que els paradigmes poden canviar. Creient fermament, com intent que no sigui jugar amb foc, en l’evolució humana.

Doncs no m’oblido, de la carta que en Gandhi va adreçar a l’Aurobindo a la 2ª guerra, i que aquest, no va voler signar. De moment…

Sent referent de l’alliberació dels pobles, davant l’escalfament i l’ecologicidi global, sigui la raó la qui pacifiqui el món.

Surti del bucle d’armar-me per defendre’m de l’atac, per no tenir la temptació, d’atacar, sense ser atacat.

Però, en el llarg impàs de l’armistici del desarmament unidiversal, cal dilatar la pau interna i externa que es nodreixen mútuament.

La dissuasió atòmica, manté un precari equilibri de no-3ª guerra. Els llops engarjolats es respecten, els coloms no.

L'autèntica força inhibidora, s'aconsegueix amb l’autèntica utopia : donar valor a tothom i no menysprear a ningú.

En el fer-se respectar, és saber contemplar com l’escala del greuges sempre va a pitjor.

Sàpiga : l’assertivitat del “Defendre’s sense ofendre”, i l’empatia del “Comprendre sense perdre’s”.

“Deixi a l’altre ser, però alhora, m'interessi per ell” (R.Alvira). “No busqui la felicitat del proïsme, sinó estalviar-li patiment” (K.Popper).

“Sigui conscient del vincle que hi ha entre la violència, el poder, la tècnica i el coneixement objectiu”(E.Lostao)

“Noviolència no és permissivitat, sinó respecte, no-violació a la dignitat íntima de tots els éssers” (Panikkar) .

“Esperit pacificat és esperit pacificador” (Panikkar). 

“Tot i no ser insensible a l’univers, no perdi la pau interna, ja que la pau no és restabliment d’un ordre destrossat,

sinó l’adveniment constant d’un ordre nou” (Panikkar).

“La pau, l’he de nodrir i crear contínuament, ja que no té cap recepta o programa preestablert” (Panikkar)

“No imposi el meu concepte de pau” (Panikkar). “L’autèntic poder, no és augmentar la prosperitat sinó realitzar la pau”(Ramana).

“La pau es una descoberta experimentada com una revelació de la bellesa de la realitat, o del dolor i la persecució”.(Panikkar)

“La victòria mena a la victòria, no a la pau” (Panikkar). “Qui venç genera odi” (Dhammapada) “La justícia és el fruit de la pau” (ap.Jaume).

“El desarmament cultural com a requisit per el desarmament durador” (Pànikkar). “No hi ha camí cap la pau, la pau és el camí” (Gandhi).

“La guerra solament és dolça per als qui no l’han provada” (Píndar).

“La pau és la font de tota felicitat” (Erasme). “La pau és la fi mateixa de la polis” (Aristòtil).

Una nova nació, podria involucrar-se en els 800 milions de persones que passen fam. No per ficar-hi tiretes, sinó per estudiar la seva causa.

Aquesta hauria de ser una era Uni-Diversa, de mercats no-opacs i banca transparent. D’energies netes i renovables.

De la consciència de l’estalvi i l’eficiència. D’autèntica planificació tècnica. De la sostenibilitat i el decreixement.

On el model socioeconòmic de creixement exponencial,

la consciència de la saturació demogràfica i la negociació de les emissions de l’efecte hivernacle, fossin constantment debatuts.

Una era, on es discriminés la falsa, de la autèntica necessitat, tan com, el ser del tenir, o la qualitat de la quantitat, o el saber del no-saber.

“No són els que poc tenen els qui són pobres, sinó que ho són més, els que molt desitgen” (Sèneca).

PROCÉS CONSTITUENT (o reconstituent)

L’esperança està, en una societat civil conscienciada, en la que el Pro.Co. en fos una mostra més.

Els patrons o fractals, en que es basen els partits tradicionals, és una jerarquia tot-part, no-reciproca, ni retributiva;

on la diferència dels dissidents, és sistemàticament reprimida, per mor d’un sentit d’unitat, sí, però d’una unitat restringida.

Però després, en el foragitar i el desencant, no s’aconsegueix l’ample base que demanaria un Procés Constituent.

Ni oligarquia, ni heterarquia doncs, sinó una ètica comunicativa, una democràcia deliberativa, sociocràtica i policràtica.

Sense presses, però sense pauses, aquest podria ser el ritme per la refundació democràtica.

El perill de tot moviment, és que la verticalitat inercial no prevalgui sobre la horitzontalitat emergent. A l’inrevés és dissolució.

L’habilitat, seria saber integrar diferents moviments en la capacitat inexhaurible de l’ultra-pacte i l’ultra-respecte.

La temptació solament pot ser d’aquells, que al dedicar-s’hi més,  inconscient i subliminalment, tendeixen a obstruir transparència!

El sentit de la unitat dels pocs, s’hauria de reequilibrar constantment amb el sentit propi dels molts.

És l’exquisida permissivitat en l’opinió més minoritària, constantment referendada i tranquil·litzada en la votació.

Seria molt bonic, que els líders, fossin practicants de la democràcia radical , amb l’orella deliberocràtica molt ben posada!.

El primer i l’últim consens, podria ser, contemplar el discents, l’estar d’acord en no estar d’acord, i  poder seguir parlant.

Entre la paciència inoperant i el distanciament, hi ha d’haver, en algun lloc, el mòbil punt mig.

Al final, en un ajudar no-dominant, el que sembla prudent i alhora atrevit per l’activista social o de consciència, és contenir-se,

i no deixar-se subjectar a la cobdícia de l’ideal, per just que pugui semblar.

Com també, saber distingir, una línia quasi imperceptible i molt fina, que hi ha entre buscar la veritat i buscar la conveniència no-lícita.

“Si faig el bé per interès, seré astut, però mai bo” (Ciceró). Confiar, que és “buscant el bé dels nostres semblants, que trobem el nostre” (Plató).

Però, que no m’inquieti en excés la imperfecció. Ja que podria ser pitjor la medicina que el mal. Entre ajuda i autoajuda, també punt mig.

“Sempre es necessari, que hi hagi certa flexibilitat dintre dels límits autoimposats, però no ha de ser conseqüència de la inèrcia personal” (A.Bailey).

“En el sentit de que sé reconèixer els meus propis límits, “sigui abans una persona completa que una de bona” (Jung).

Un llenguatge que busqui ser íntegra, hauria d’evitar l’ambigüitat, i alhora, ser compensador dels oposats.

Solament la temprança, la mesura i la perseverança, porten als bons fruïts, sinó, en comptes de concentrar-me en l’inadequat del sistema en si,

moltes vegades, com de passada, em poso a parlar del mal fer dels altres, quan en el fons, això pot ser un bumerang que sempre torna.

He de reconèixer, que un mateix, més que un ser, és un no-saber. No contempli doncs, la força del dominant, sinó la de l’auto-dominat.

Per més que l’autoengany ho desmenteixi : ¡Visqui la unió que contempla la diferència!

SENSE L’EQUILIBRI LLIBERTAT-IGUALTAT, NO HI HA FRATERNITAT!

Bibliografia : (Tots en procés de lectura)

“La Noviolència”, Lluís Maria Xirinacs, Pròleg Raimon Panikkar, Abadia editors, 2009.

“Carta a los indignados”, Enrique Dussel, 2011 Mèxico

“La vía. Para el futuro de la humanidad”, Edgar Morin, Paidós 2011.

“Las tres ecologías”, Felix Guattari, Pre-textos 1989

Viquipèdia i voltants.

Plaboixó, 2014    Facebook Pere Lluís Pla Boixó